|
El cultiu de la chufa, tant per a menjar-se-la com per a
preparar orchata, es i ha segut una caracteristica propia de
valencians, que ha contribuit a la nostra identificacio com
a poble. Per aixo, ni les chufes ni l’orchata de chufes,
podien quedar al marge de la voracitat manipuladora i
destructora d’alguns catalans i acatalanats.
Els destrellats que pensen i escriuen alguns en relacio al
tema que nos ocupa, poden vore’s junts en els escrits del
català Pere Balañà. Es conegut el seu treball titulat “Sobre
la xufla, un conreu actualment típic del Llevant (antic
Sharq Al-Andalus)” (BSCC Tom. LXIV 1988), del qual nomes el
titul, es antologic per l’acumulacio de falsetats a les que
induix, rebolicant-se en ell distintes consignes catalaneres.
La primera es que a Valencia ni nomenar-la, perque el cultiu
de la chufa es “tipic del Llevant”. En segon lloc,
s’identifica “Llevant” en “Sharq Al-Andalus” i com en una
nota del text, nos diu que el “àmbit geogràfic ‘tipic’,
almenys actualment” del cultiu de la chufa es el dels
ensomiats i inexistents “Països Catalans”, es deduiria una
nova definicio de “Sharq Al-Andalus”, que es correspondria
en “Països Catalans”, ambit que seria distint del “oficial”
pero igual de fals (vore “Valencia i el fals concepte de
sarq al-Andalus”). Per a acabar, es vol fer creure que els
valencians no cultivavem chufes temps arrere, per ser un
cultiu “típic”, pero a soles “actualment”. La conclusio es,
que es vol transmetre l’idea, de que els valencians ni
existiem ni existim, i ni teniem ni tenim tradicions.
A continuacio vorem que la chufa es i ha segut un cultiu
exclusivament valencià en tota Espanya, i estudiarém si es
tracta d’una introduccio que es produi en l’epoca de
dominacio musulmana, o podria tractarse d’un cultiu
anterior.
Que hui en dia, de tota Espanya, nomes es cultiva chufa en
Valencia, es simplement un fet indiscutible. Vejam qué
passava temps arrere. Orellana, en “Valencia antigua y
moderna” (1780 o 1781), parlava del cultiu de la chufa dient
que era “una cosecha bien poco o nada conocida en otras
partes”. Gaspar Escolano, (1560-1619), en “Décadas de la
historia de la insigne y coronada ciudad y reino de
Valencia” afirmava que “No nace la chufa, ni la conocen en
otra tierra de España”, explicant que si son conegudes en
uns atres llocs, es unicament perque “Cargan dellas para
toda España, Italia y Francia”. Juan Fragoso, en la p. 97 de
“Discurso de las cosas aromaticas…” (1572) diu que les
chufes es criaven “En la campaña de Verona, insigne ciudad
de Italia, y en el reyno de Valencia de España”.
Si retrocedim a l’epoca de dominacio musulmana, no es
dificil trobar la relacio en Valencia de molts autors que
escriuen en arap sobre la chufa, denominant-la de moltes i
distintes maneres com “Habb al-zalam”, “Habb (al-)aziz”, “Zalam”,
“Su’da iraqiyya”, “Su’da bustaniyya”, “Sa’ar”, “Saqit”,
“Sinn al-aguz” i “Fulful al-sudan” (“Els noms àrabs de la
xufla” de Pere Balañà). Per eixemple, Ibn Wafid (1008-1074)
es trobava baix el mecenage de Muyahid de Denia, quan
escrigue el “Kitab al-adwiya al-mufrada” o “Llibre dels
medicaments simples”, en el cual es discrimina entre el ‘habb
al-zalam’ i el ‘fulful as-Sudan’ (“Reseñas” de “Aljamía” vol
III -1994). Segurament no es casual que el llibre que es
troba en l’Escorial, provinga d’un regal del valencià Joan
de Borja a Felip II. Un atre escritor es Ibn Bassal, qui al
servici del rei de Toledo Yahya al-Mamun, que tambe fon rei
de Valencia des del 1065 fins a la seua mort l’any 1075,
escrigue el seu llibre “Kitab al-Qasd ua l-bayán” o “Libro
de Agricultura” (traduit per J.Mª Millás i Mohamed Aziman en
1955), en el qual, referint-se a la chufa com “fulful
as-Sudan”, nos descriu el seu cultiu: “su siembra se
efectuará en el mes de abril y se cosecha en el mes de
octubre… Para ello se arranca con todas sus raíces, se
golpea con ella la tierra y se recogerá el grano que se
desprenda. Le conviene la tierra…suelta y arenosa…Es una
planta que no se mantiene sobre un tallo o pie, ni hace
espigas ni botones, sino sólo produce el fruto en las
raíces. Cuando nace se parece a la cebada”. Per ultim, tambe
es citada la chufa en un llibre dedicat a al-Musta’in, rei
de la taifa de Saragossa que casà al seu fill l’any 1085, en
la filla de Abu Bakr Muhammad b. Abd al-Aziz, rei de
Valencia. Son pare, al-Muqtadir s’havia apoderat de Denia
l’any 1076 i les “Memories del rei zirí Abd Allah”, nos
conten que “Ambicionó Valencia y para conseguirla, dio
riquezas sin cuento a Alfonso VI”. Es tracta del “Kitab al-Musta'ini”,
del mege judeu Ibn Buklaris, a on la chufera es nomenada “habb
al-zalam”. En esta obra, Buklaris parla del “Turmus” o
tramus, dels “fidaws” o fideos, o de les “Muyabbanat” o
almoixavenes, i atribuix a l’aljamia de Valencia la veu
“s.rbu”, es dir “cervo”.
Vista la constant que enllaça el cultiu de la chufa en
Valencia, s’ha d’afegir que es tracta d’un cultiu tan
sumament localisat, que dins del regne de Valencia, es
concentra i s’ha concentrat tradicionalmente entorn a
Alboraya. Gaspar Escolano diu que en el s. XVI, es cultivava
“En la ciudad de Valencia y hasta nuestros días ocupava casi
desde sus muros hasta el mar, más de una legua en ancho y
largo”. Orellana especificava que “La cosecha de chufas se
ha hecho particular del lugar de Alboraya distante como
media legua de Valencia”. Segregada Almassera d’Alboraya,
Cavanilles diu que es un cultiu “peculiar a los lugares de
Almásera y Alboraya…”. Almela i Vives, en “Historieta de la
Hochata de Chufas” (B.S. C. C. 14, a. 1933, p 59-78), nos
sorpren quan diu que “Hay dos centros productores de la
chufa: Alboraya-Almácera por una parte y Algemesí-Guadasuar
por otra”. Sent que hui a soles es manté en la zona
tradicional, podem deduir el fracas d’eixe nou centre
productor d’Algemesi-Guadassuar, segurament perque es tracta
d’un cultiu que necessita d’unes condicions molt especials,
que es donen en pocs llocs i molt concrets.
Per aixo, pot ser interessant coneixer alguns atres llocs a
on s’ha cultivat o es cultiva. Hem vist que Juan Fragoso, en
1572, parlava del cultiu de la chufa en la zona de Verona,
en Italia. Ho confirma Escolano dient que “…también las
siembran en los lugares areniscos del campo de Trento, cerca
de la ribera del río Ades, que divide a Verona…”. Si mirem
cap a Africa, sabem que hui es cultiva en la zona de Niger,
Ghana, Togo i Costa de Marfil. Shams ed-Din abu-Abdullah
Muhammad (1256-1327), en la seua “Cosmografia” nos parla de
“le habb al-aziz” o chufa, afirmant que “le habb al-aziz
frais est comme le lait caillé et sucré”, es dir que la
chufa fresca es com la llet cuallada i en sucre, afirmant
que “on ne le trouve que dans le pays de Qastilîa”, es dir
que nomes es trobava en “Qastilîa” o “Castiliya”, zona de
Tunicia, en la regio del llac Jerid. Que en alguns llocs
d’America es criava un fruit similar, ho sabem perque en la
p 646 del Diccionari d’autoritats (Vol II 1729), en la veu
“Cotufa” llegim que es tracta de “Cierta fruta pequeña que
se cria en las Indias, semejante à las chufas de Valencia”.
Si nos plantegem si la chufa fon introduida en Valencia pels
musulmans o si es tracta d’un cultiu anterior, Balañà
conclou que “la xufla no fon introduida a al-Andalus pels
musulmans”, basant-se, tant en la varietat i confusio de les
denominacions de la chufa en arap que ya hem vist, com en el
fet de que creixca silvestre en territori valencià. Pero
tant una rao com l’atra pareixen molt debils.
Si analisem la primera de les raons alegada per Balañà,
considere que la varietat i confusio dels noms de la chufa
en arap durant l’epoca de dominacio musulmana, nomes posa de
manifest que nos trobem en una epoca de denominacions
precientifiques. El fet del seu cultiu puntual en distints
llocs d’un vast territori de llengua arap oficial, duria a
que es donaren distints noms segons zones, ademes de que no
tots els escritors que parlarien d’ella, la coneixerien en
detall. L’indefinicio i confusio entre noms de plantes
paregudes no es exclusiva dels musulmans, havent-se produit
previament en la civilisacio grega i romana. Per aixo, mes
avant, enquadrarém la chufa des d’un punt de vista cientific.
Que la chufa creix espontaneament en molts llocs, es
comprova pel fet de que en moltes zones es considerada una
mala brossa a la que combatre. Que ho fa en territori
valencià, es troba documentat historicament. Diu Cavanilles
que “Crece espontáneamente en sitios húmedos y ligeros del
Reyno de Valencia…”. Tambe Christian August Fischer, qui feu
un viage a Valencia l’any 1798 en la p 55 de “A picture of
Valencia” (1809) en l’apartat especific titulat “Chufas”,
escriu que “is met wild, throughout all Valencia; but is not
strictly speaking cultivated except at Almásera and
Alboraya…”. La “Société académique de Nantes et de la Loire-Inférieure”,
en els “Annales” de 1853 diu de la chufa que creix “sauvage
dans le royaume de Valence...”.
Una rao que estudiarém en esta serie d’articuls, mes
important en relacio a l’existencia de la chufa previament a
l’invasio musulmana, será l’orige de la paraula “chufa”,
comprovant que es tracta d’una paraula que es trobava en
boca dels descendents dels iberorromans valencians en que es
trobà Jaume I.
Pero que la chufera poguera existir en Valencia previament a
l’invasio musulmana, res nos diu en relacio a coneixer lo
que pareix mes important, i que es saber quina civilisacio
nos dugue la tecnica del seu cultiu de cara al seu
aprofitament intensiu. I al respecte, hem de saber que els
valencians som depositaris d’una tradicio de cultiu
ancestral del qual tenim noticies que s’allunten 3 o 4
millers d’anys a.C, a l’antic Egipte predinastic. Daniel
Zohary i Maria Hopo escriuen en “Domestication of Plants in
the Old World” (1993) que “Chufa was no doubt an important
food element in ancient Egypt”, es dir que la chufa fon un
element important de l’alimentacio de l’antic Egipte. Afigen
que la chufa “appear in larg quantities in Egyptian
archaeological contexts from the predynastic Amratian period
(3900-3650 bc)” es dir, que en eixos contexts arqueologics
apareixen chufes en grans cantitats. Es impressionant vore
les pintures de la tomba nº 100 de Thebas, a on es veuen dos
montonades de chufes i a uns egipcis mesurant-les. Els
experts nos diuen que els egipcis els digueren “gyw”. José
Fortes en “Micénico ku-pa-ro = PYC/CYP y los determinativos
O, KU, PA y QA” manté que el primer grec que pot parlar de
les chufes es Theophrastus i ho fa referint-se a Egipte, rao
per la qual lo mes probable es que foren desconegudes en la
cultura micenica. Theophrastus parlà de “malinathalle”
(chufes) de “mnansion” (chufera), i Plinius de “anthalium”.
Sant Isidor, en “Etymologiae, Liber 17”, parlant de “De
herbis aromaticis sive communibus”, pot referir-se al papir
(cyperus papyrus), quan parla de que “Cyperum a Graecis
vocatum…Radix est iunci trianguli… in similitudinem olivarum,
odorissimis atque acerrimis”.
La conclusio d’est articul es que el cultiu de la chufa es
un cultiu tradicional i ancestral representatiu del poble
valencià. Per molt que catalans i acatalanats intenten
desdibuixar eixa realitat, ho tenen realment fotut.
|