Hem vist que l´”il•l•lustrissim” Ferrando, de forma malintencionada i ahistorica, preten reduir la jurisdiccio dels “consols de catalans” a “Catalunya, València i les Illes Balears” per a intentar justificar una falsa “conciencia nacional catalana”, relacionada en una presunta unicitat de llengua. I hem comprovat que els “consols de catalans”, representaven a tots els subdits de la corona d´Arago, degut unicament als privilegis que els catalans havien obtingut dels reis. I el fet de que els “consols de catalans” representaren a tots els subdits de la corona d´Arago, feu que en alguna ocasio, es diguera “catalans” als representats.

Els jurats de la ciutat de Valencia, s´encarregaren d´aclarir-ho. En carta d´11 febrer de 1400 escriuen: “res que sia de catalans o de sotsmeses de nostre senyor lo rey d'Aragó”, es dir, expliquen que quan es diu “de catalans”, pot voler dir “sotsmeses de nostre senyor lo rey d'Aragó” (carta 58 de “Epistolari de la Valencia medieval” I) I com els “consols de catalans” afectaven, vullgueren o no, als valencians, els jurats es preocupen pel seu nomenament. En 1416, escriuen “Als molt honorables e molt sabis senyors los consellers de la ciutat de Barchinona”. Els diuen que “Sabut havem per cert que aquell reprovat e mal hom Pere Rey, jenoves, qui per los cathalans era consol en Jenova, per sos demerits e malvestats es privat de l´offici de consolat…”. Els diuen que ya saben “quant va en la persona constituïdora al dit offici”, ya “que•ls sotmesos del senyor rey o de nostra nacio s´an jutjar per aquella, e en terres extranyes…” (carta 78 de “Epistolari de la Valencia medieval” II).

Per a qui puga dubtar de l´existencia de mercaders aragonesos, els farem visibles. Per carta dels consellers de Barcelona de 1439, sabem que: “…en Bruges e en altres parts del comptat de Flandes e senyoria del dit duch han havers e mercaderies ultra cathalans, aragoneses, valencians e mallorquins en gran valor e cabal…” (Coll Juliá, “El corso catalán en el siglo XV” p.186).

I hi ha un fet representatiu de que els valencians estavem farts de que els “consolats de catalans” nos representaren, per antics privilegis dels catalans. El rei Marti, volgue crear un consolat de castellans en Valencia. Pot ser, que, demanant reciprocitat, es mantinguera que en Sevilla hi havia “consol dels catalans”. Pero eixe “consolat dels catalans”, en res no obligava als valencians i els Jurats de la ciutat, el 25 de setembre de 1400 ho expliquen: “...Del feyt del consol castellà que•l senyor Rey vol que sia aci, no esvaesquen (agredir, dissipar) si dien que•n Sibilia ha consol català, car aquell consol no es valencià ni james d´aquest Regne, e allo fon antigament atorgat als catalans, per ladonchs Rey de Castella, en remuneració de bon servir que catalans li feren en la guerra que havia contra moros…”. Efectivament, l´11 d´octubre de 1282, llegim del rei Alfonso X de Castella, “Sepan quantos esta carta vieren como Nos don Alfonso, por la gracia de Dios, Rey de Castilla…diemos a los Mercaderes Catalanes, también a los que son moradores de la noble Cibdad de Sevilla, como a los que y vinieren daqui adelante con sus mercaduras, por nostra carta plomada estas franquezas, que aqui seran dichas...” (p. 407 de Mélanges sur les langues…)

Pero, encara hi ha mes. Resulta que els “consols de catalans”, aplegaren a representar ¡als castellans! ¿Sera per l´unitat de nacio i de llengua entre catalans i castellans? Ho comprovem en “Documentos y Estudios XII” (1964) a on P. Voltes Bou, escriu “Repertorio de documentos referentes a los cónsules de ultramar y al consulado de mar conservados en el instituto municipal de historia de Barcelona” Referint-se a l´any 1490 i al consolat de Roma, nos conta que: “El cónsul, aunque sigue siendo competencia del consejo de Barcelona y continua denominándose “consul catalanorum”, comienza, sin embargo, a extender su jurisdicción a otros “naturalium dicti domini nostri Regis Castille et Aragonum”. Proseguix P. Voltes diguent: “Es decir, en realidad se estaba transformando en un “consulado de españoles” pero no por esto los consellers de Barcelona estaban dispuestos a renunciar a la prerrogativa de ser ellos quienes mantuviesen el control sobre el cónsul”. Rafael Narbona Vizcaíno escriu en “Oligarquías políticas y élites económicas bajomedievales” (p.158) que “…al filo de 1500 se llegó a crear una fuerte confusión jurisdiccional entre consulados catalanes, consulados castellanos y consulados españoles”. Luis Suarez Fernandez escriu en “Fundamentos de la monarquía” (p.37) que “…algunos catalanes en Brujas se inscribieron en el consulado castellano…” i que “el rey nombró cónsules en Florencia para todos sus súbditos”. Fon per als subdits “tam corone Castelle quam Aragonum”

Agustín Rubio Vela, autor dels llibres “Epistolari de la València medieval” diu que “Sabut es que en els segles posteriors a la conquesta, els valencians se sentiren part de la nació catalana”, remetent a les mentires de Ferrando en el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”. I el gran descobriment de Rubio es que en les cartes es parla de “mercaders catalans de la ciutat de València i fins i tot com a els nostres mercaders catalans”. Qualsevol persona normal, entendria que si els Jurats parlen dels “nostres mercaders catalans”, es perque en Valencia hi havien mercaders catalans. Pero com catalanisme es equivalent a voler fer normal lo anormal i a voler clavar el clau per la cabota, aço no anava a ser una excepcio.

Varem vore que el comerç valencià en catalans era practicament inexistent des de 1300 a 1350. (La mentira sobre “els fundadors del regne de Valencia” IV. Valencia Hui 4-1-2008). Pero els catalans, anaren vinguent a Valencia i per la ponencia “Los mercaderes catalanes en la ciudad de Valencia durante la guerra civil del Principado” de Antoni Aura Gómez, (“XVIII Congrés d´història de la Corona d´Aragó”) sabem que de 1458 a 1476 “de un total de 241 operadores catalanes presentes en la ciudad, 238 de ellos son mercaderes”.

I tots els mercaders eren molt estimats i considerats com a propis pels nostres Jurats. Per ells sabem que “…acostumam ací molt favorir e contractar tots mercaders estranys…” (23 de Febrer de 1419), perque pensaven que “favorint la mercaderia se augmenten los drets del senyor rey e de la ciutat, e les gents se enriquixen” (22 de giner de 1440). En carta de 14 de setembre de 1380, parlen d´un genoves com “lo nostre mercader e ciutadà…no considerant que jenoveses en aquesta ciutat són contractats bé e segons deuen ésser aquells qui són en pau”. No seria d´extranyar que entre els “mercaders estranys” es trobaren els catalans, als quals Sant Vicent Ferrer es referix com a “homs estranys” (ho vorem).

¿A que no costa tant d´entendre la rao per la que els Jurats parlen dels “nostres mercaders cathalans”? La propia carta de 30-9-1403, en la que trobem l´expressio, dirigida “Al molt honorable e molt savi sènyer lo cònsol dels cathalans de Massella”, pega un bon rebolco als catalanistes. Els Jurats parlen d´un castellà, “Diego Sanxes” de qui diuen, “que es amich nostre e de catalans” ¿Es pot deixar mes clar que l´amistat d´ells, valencians, es un atra de la dels catalans?

Diu Rubio que els nostres Jurats, “…no dubtaven a presentar-se com a catalans, sobre tot fora dels territoris de la confederació”. I aixo es una gran mentira. A XXI d´octubre de 1403, escriuen “Al molt alt e poderos princep fiant en l´Altisme don Benabdille, rey de Trimicé...” i li diuen que “Per alcuns mercaders d'aquesta ciutat havem sabut certament com una barca de valencians arribada en lo port vostre de One era estada presa per galees de moros del rey de Granada…” ¿Com es que els nostres Jurats, no dubten en presentar-se com a valencians?

I es que els acatalanats amaguen que els “consols de catalans”, per privilegis conseguits dels reis, representaven a tota la corona d´Arago en els territoris d´Ultramar i uns atres territoris, intentant manipular el fet de que hi havien mercaders catalans en Valencia. Pretenen aprofitar-se d´eixes circunstancies, traguent cites del seu context, nomes en l´unic objectiu d´enredrar i seguir en la faena despersonalisadora dels valencians.

Tenim l´obligacio de defendre-nos del atac d´aquells que volen fer-nos desapareixer com a poble. Hem de deixar-los ben claret, que no es tan facil enganyar i manipular als valencians. Hem de fer-los saber, que el poble valencià es sent orgullos del seu passat i te el desig de mirar ben alt cara al futur, sense dependencies de ningu.