Anys arrere, les guerres és duyen a cap usant pals i pedres, llances, arcs i fleches, després passem als punyals, pistoles, metrallades i per arribar al final ara s'utilisen missils travessia, armes de destrucció massiva i unes atres burrades bèliques.

Pero en temps de pau, les invasions són més subtils i en algunes ocasions, com la que ací vullc expondre, prenen uns tintes tan llegals i diplomàtics, que en ocasions són difícil de vore o distinguir.

Per a ilustrar este text em van a permetre reproduir el text d'una carta trobada en Internet.

No nos resistim a reproduir la correspondència mantinguda entre el Conseller de Joventut i Deports de la Generalitat de Catalunya i el seu homòlec en la Junta d'Andalusia, que ha arribat a les nostres mans gràcies ad un amic. L'assunt, pareix ser, que el Conseller català demanava informació sobre activitats jovenils en estiu en Andalusia, pero al mateix temps, pretenia "normalisar" als paisans andalusos. La seua carta era la següent:

Barcelona, 14 de Gener de 1986

Senyors,

Com cada any, l’Area de Joventut i Esports de l‘Ajuntament de Barcelona, editará la revista "Que fem aquest estiu?", publicació que pretén donar als joves de la nostra ciutat la informació necesària per preparar les seves vacances. A la vegada, es creará un banc de recursos que estará a disposició dels joves que vulguin consultar-ho.

Per aquest motiu, us preguem ens envieu els vostres programes i ofertes el más aviat poasible, i com màxim fins a l’1 de maig de 1986.

Tanmateix, aprofitem l‘ocasió per recordar-los que durant tot l‘any ens poden enviar tot tipus d’activitats i programes que puguim ésser d’interès per a joves.

Agraint la seva col-laboració, els saludem atentament.

La contestació del Conseller andalús fon de lo més delicada, i encara que en molta educació, manà a pastar fanc al seu homòlec català. He ací la seua resposta:

Zeñó: He recibío zu carta de fesha catorse der corriente me d’Enero.

Nó ha sio una jartá de difisi enterarno de los sucedio, y má o meno estamo cazi orientao.

Lo que toa vía no z’entiende der tó e lo de "Que fem aquest estiu?" y ezo no lo poemos conchabá. En cuantito lo sepamos le contestaremo con musho arte.

Ea, zeñores, quedar con Dió.

Com pot observar-se, la "normalisació" llingüística d'alguns dels nostres amics catalans s'ix de les seues fronteres. ..."

Com molt be s'explica en esta carta, els catalans no tenen cap tipo de remordiment en dirigir-se en català ad unes atres persones del seu entorn que no parlen eixa llengua, extrem que du a les persones que reben les cartes, com en este cas al Conseller de Joventut de la Junta d'Andalusia, a contestar en la forma en que lo feu, cosa que em pareix perfecte, o en el seu defecte, a deprendre català per a poder contestar al seu homòlec, en la seua llengua.

Si el conseller andalús l'haguera contestat al seu homòlec català en castellà i donant les respostes correctes que se li demanaven, haguera volgut dir que entén perfectament el català, açò du a pensar que hauria tengut que estudiar-ho per a contestar-li o quan menys hauria tengut que recórrer ad un traductor de català-castellà. Mal assunt este de seguir-los la corrent als catalans.

Pero encara pijor haguera segut que l'haguera contestat en català, encara que a soles haguera segut per amabilitat, perque açò l'haguera donat peu al Conseller de Joventut i Deports de la Generalitat de Catalunya per a dirigir-se al seu homòlec andalús en català quantes vegades haguera segut necessari, i quan menys conte s'haguera donat el conseller de deports de la Junta d'Andalusia, estarien expressant-se abdós en perfecte català.

El següent pas seria que tots els documents remesos des de la Generalitat de Catalunya arribarien a la Junta d'Andalusia escrits en correcte català, en lo qual d'una forma encoberta s'estaria fomentant el català, i les escoles en català en tota la comunitat andalusa i d'este modo en un principi s'estaria obligant als funcionaris del poble andalús, (per seguir l'eixemple de la carta, pero podria ser qualsevol atra comunitat autònoma espanyola), a que deprengueren català, per lo manco en la seua forma més bàsica, i si durant la jornada laboral estàs llegint texts en un idioma, és molt fàcil que algunes expressions és transmetrien a lo carrer, és facen d'us comú i poc a poc s'utilisen habitualment, i després unes simples expressions, conversacions sanceres...

Passats uns anys, (Veja's el cas de Valéncia), i pel Síndrome d'Estocolm, comencen ha haver persones que és senten sensibilisades i inclòs identificades en el contenciós llingüístic català, (possiblement ajudats o induïts des del seu propi interior per algú català o catalaniste), iniciant-se una llavor de corrent favorable als catalanistes. Eix és el moment de que els catalans realisen un sondeig d'opinió llingüística, en el que preguntant als sectors de població adequats, s'arribarà a la conclusió de que un molt alt percentage de la població andalusa parla perfectament català i un percentage molt propenc l'entén perfectament.

Acte seguit és trau de la mànega unes quantes realitats convenientment deformades, unes quants senyes que amaguen unes atres de verdadera importància, un poc de prensa i difusió catalanista i en pocs anys resulta que Andalusia sempre hagué pertanygut als alucinats països catalans, entre unes atres possibles coses.

I després d'Andalusia, (i és per seguir sempre l'eixemple), podria anar Madrit, la resta de Murcia, tot Aragó... invadint aixina llingüísticament tot el territori espanyol, i darrere l'invasió llingüística, l'anexió territorial, fins a que en un par de generacions en Espanya, si li deixen el nom i no lo convertixen en País Català, és parlarà el català com a llengua oficial, i el castellà passarà a ser una llengua morta com el llatí.

Espere que estes llínies a soles siguen una pallassada que escrigué un desficaciat, i que mai arriben ha fer-se realitat.